Alfafar

  Mot d’origen aràbic: al-fahhâr, que significa ‘l’oller’ o ‘l’olleria’, persona que treballa l’argila o lloc on s’hi treballa, respectivament. Del mateix origen que el castellà antic alfahar, ‘alfarero’. Fou una antiga alqueria islàmica conquerida per Jaume I el 1238.

   Una altra etimologia explica que el nom procedix de l'àrab a l'Hofra que significa 'lloc fondo', de clots o fosses. Eixes fosses s'han trobat en temps bastant recents durant el procés de realització d'obres en el centre del poble. En un cantó de la plaça del País Valencià van aparéixer galeries a una profunditat de quatre a cinc metres; i també s'hi van trobar diversos trossos de ceràmica que es creu que daten dels segles IX o X. El nom d'al Hofra va transformar-se successivament, per corrupció i ús de la paraula, en Alfolfar, Alfofar, fins l'actual Alfafar. En el Llibre del Repartiment de Jaume I hi ha constància de donacions al juny de 1238 de cases i terres, a gent de les seues hosts en l' "Alqueriam d'Alfofar".

   Al gener de 1347 el Rei Pere IV el Cerimoniós dóna totes les terres al senyor Pere Boïl, cavaller principal d'este Regne, qui les converteix en senyoriu a favor seu el 14 de febrer de 1363. La seua família hi va exercir fins la desaparició dels senyorius en 1812. Se suposa que per Alfafar passava la Via Augusta, i que va existir un nucli de població molt antic dedicat a l'agricultura i a la pesca, a causa de la proximitat del lloc amb el llac de l'Albufera.